L’escola Sagrat Cor “Corazonistas” de Barcelona ja prepara el sisè viatge a la localitat d’Amatongas, al centre de Moçambic, per col·laborar, ajudar i participar en les tasques que els siguin encomanades durant l’estada a la missió establerta allà.
Des de fa sis anys, l’escola de Sarrià organitza, amb els alumnes que ho desitgen, un viatge a Amatongas amb la idea d’ajudar a la millora de les instal·lacions de la missió. Aquest últim estiu s’ha realitzat el cinquè viatge i hi van participar vuit persones de l’escola en total. L’estada va ser de 21 dies.
Aquest curs escolar ja s’està treballant en el sisè viatge. En aquests anys hi han participat un total de 37 joves del col·legi.
En un article redactat recentment per alguns dels alumnes i exalumnes que han participat en aquesta experiència -i publicat a la revista interna de la congregació- es destaquen les motivacions de cadascun per participar en el projecte i la lliçó de vida que va representar aquesta decisió.
“La raó per la qual cadascú de nosaltres va decidir emprendre aquest viatge té probablement causes diferents (…) Per a alguns, la voluntat de viatjar va ser pràcticament immediata, però a altres ens va costar més prendre la decisió de passar tres setmanes lluny dels nostres amics i familiars durant l’anhelat estiu. No obstant això, cap de nosaltres dubta avui dia que la decisió va ser l’encertada”.
“Com a experiència personal va ser immillorable. El fet que uns alumnes de Barcelona que ho tenen tot s’enfrontessin durant tres setmanes a noves experiències va ser al·lucinant. No deixàvem d’aprendre coses durant la nostra estada: des que trepitgem terra moçambiquèsa a l’aeroport de Maputo i ens dirigim cap al poblat d’Amatongas (a través d’aquelles deficients carreteres que travessen el país) fins al moment del comiat. Aquell mes de juliol inoblidable ens va aportar molt personalment. Cadascú de nosaltres reflexionava en veure les reaccions davant la pobríssima realitat. Aquells joves (de la mateixa edat que nosaltres) afronten la vida de forma totalment diferent i s’han d’enfrontar a situacions impròpies a la seva edat. Escoltar aquelles històries familiars i personals (quina més sorprenent i esgarrifosa) et feia pensar sobre la teva realitat i t’obligava a pensar com d’injusta és la vida, donant tant a uns i tan poc a molts altres. Et feia reflexionar també sobre el curiós plantejament vital; en comptes de enfonsar-se en la misèria, ho veien tot amb ulls positius. Aquesta força que els permet seguir endavant, amb els seus estudis, molts sense les seves famílies a prop i amb un futur molt fosc és el que ens feia mirar-los amb admiració. Ens va fer créixer personalment”, afirmen segons podem llegir en aquest article.